POETA I DONA EN UNA ITÀLIA PATRIARCAL I RÒNEGA, va haver de lluitar i resistir en ple segle xx contra modes triomfants i etiquetes, tenaçment fidel a ella mateixa i a la pròpia independència literària. Margherita GUIDACCI (Florència, 1921?-Roma, 1992) va haver d’acarar, sobretot als anys quaranta i cinquanta, el menyspreu d’una part de l’aparell crític itàlia que qüestionava la vàlua de la seva veu. Per a ella, l’únic camí possible era el que sorgia de l’autenticitat, conscient que emprenia senders poètics a penes fressats que l’apartaven dels grans corrents imperants llavors a Itàlia, com l’epifanisme d’Ungaretti, l’hermetisme de la primera meitat de segle, la neovantguarda dels seixanta i els persistents ‘neorrealismes’ de Quasimodo, Pavese o Pasolini.
AQUESTA ANTOLOGIA PORTA PER PRIMERA VEGADA AL CATALÀ el llibre complet Neurosuite i una atenta selecció que recorre llibre per llibre l’extens corpus poètic de la florentina. En un ferm i constant diàleg temps-eternitat-mort, els seus versos –en ocasions al·legòrics i mordaçment al·lusius, però sempre unívocs i límpids amb la franquesa eloqüent d’un acte de fe–, atenyen una espiritualitat lluminosa guiada per una poderosa claredat expressiva, i una discreta i no obstant efusiva i punyent veu baixa amb què es fan llegir intel·ligiblement. Aquests elements distintius a penes tenen comparació en la poesia italiana i europea contemporànies. Guidacci pugna perquè no entri cap foscor ni cap ambigüitat –tampoc cap escarafall ni cridòria– als seus versos profundament humans, enèrgics i atemporals.