El retrat tendre i emocionant d'unes dones que no volen rendir-se.
«Un estol de moixons ocupa el cel. Tracen dibuixos a l'aire amb la gràcia de qui té un do i hi treu importància».
A la Cinta li falta mig braç, el silenci li arriba fins el colze. És peixatera. La Pepita, la dependenta de la pastisseria mai demana petons a canvi de confits. Darrera el taulell la Teresa, que un dia va ser la Princesa Llum de Lluna, fa jocs de mans. La iaia Maria broda les seves inicials al llençol, és la manera que ha trobat de poder escriure. La iaia Antònia canta quan no la veu ningú. Es resa a ella mateixa sense déus pel mig.
Totes les dones que habiten aquest llibre canten a la seva manera, però criden un mateix mal. Els han explicat un conte de xiquetes que la vida no els hi torna i quan van a la recerca de la nota més aguda, els cau una llàgrima en veure's eternament desafinades. Escrit amb una prosa brillant, Els moixons retrata amb una tendresa extraordinària unes dones que no volen rendir-se, que no volen viure engabiades. Un llibre d'una gran bellesa i d'una profunda saviesa.
