?La ira és la manera més forta i segura de dir no. Sorgeix de la preocupació intensa per alguna cosa, d'una manera concreta d'entendre el món o de la identificació amb algú. És també la passió més vehement: és com un alçament de totes les nostres potencialitats físiques i morals.
La ira ens porta molt més sovint a un simulacre d'agressió que no pas a una agressió real, encara que no hàgim fet cap exercici estoic. És un avís del cos que ens il·lustra sobre el funcionament del món. La ira ens pot trasbalsar i enfortir, ens pot alliberar de viure una vida submisa o de repetir una versió rebaixada de les vides dels altres. Però la bèstia no es pot dominar mai del tot. La tenim sempre molt a prop, a la cova, mig adormida; hi hem de baixar tot sovint per presentarli els nostres respectes.
La sèrie «Pecats capitals» pretén oferir una visió fresca i rigorosa de cada «pecat» a càrrec de noves veus de l'assaig català.
«Els set assajos breus que formen la col·lecció Pecats capitals s'han d'imaginar com un dic de contenció per evitar que amb la pèrdua del llenguatge religiós se'n vagi una manera d'entendre'ns a nosaltres mateixos que no té res de relativa. La convicció que els pecats no assenyalen el buit d'un mer constructe social, sinó que descriuen alguna cosa essencial que convé seguir sent capaços d'escriure. La proposta és de naturalesa vampírica: per tornar a insuflar sang en set mots anèmics, recórrer a la vitalitat de set assagistes joves»
Joan Burdeus, Núvol
