"No puc mirar la gent sense indagar en els rostres. DenE7;E0; que he tornat E9;s aixED;. Indago en els llavis, en els ulls, en les mans. Als llavis, als ulls, a les mans, els faig preguntes. Davant de qualsevol que se'm posi al davant em pregunto: BF;M'hauria ajudat a caminar, aquest?"
Ho diu una de les veus que parlen en aquest llibre, veus de
dones deportades per haver participat en la
resistE8;ncia al
nazisme i que van haver de reprendre, sortint dels camps, el seu lloc entre els vius. La que les fa parlar E9;s Charlotte Delbo, una de les escriptores mE9;s punyents del segle XX europeu, encara avui desconeguda del gran pFA;blic. Les va anar a veure vint anys desprE9;s de l'alliberament per preguntar-los com era la vida. Ella tambE9; pren la paraula, sovint en forma de poema:
"La ciutat estava plena
d'homes que jo no veia
el desconegut que avanE7;ava
era desprE9;s de tants anys
el primer home que mirava."
D'aquesta polifonia de dones, cada una amb el seu timbre, la seva personalitat inconfusible, n'emergeix una reflexiF3; rica, directa, trasbalsadora, clarivident, que t'interpelB7;la i et modifica.
