Entre les ficcions de Villaró s’hi sol trobar de tot i força, sovint en un mateix llibre: intriga, aventura, ficció històrica, relat d’anècdotes, històries de lladres i serenos, fantasia, relat amorós, o crònica personal i social. Històries ben bastides, escrites amb un llenguatge ric, autèntic i precís, i una pàtina de sornegueria molt típica del Pirineu. Aquesta segona edició de Les ànimes sordes suposa el rescat de la seva primera novel·la, un clàssic finisecular divertidíssim que segueix, no sabem dir si per desgràcia, plenament vigent en molts sentits. S’hi entreveu paròdia d’estereotips de la novel·la negra, traslladats aquí a ambients rurals, com també algunes «veritats de vida» que l’autor ens passa de sotamà.
