Ernest Pibernat presenta un poemari centrat en la muntanya del Mont, sense cap mena de dubte, un dels miradors privilegiats de l’Alt Empordà.
En ell hi han dues parts ben diferenciades, l’una lírica, d’evocació i exaltació de l’ànima; aquesta ànima del Mont que surt del més profund de la terra, que copsa i atrapa rere cada passa, cada alzina, cada pedra. L’altra, èpica, glossant castells i ermitatges, torres i monestirs, que prenent veu reten honors al Mont, sedents de vassallatge. Fineix el poemari amb un diàleg entre dos masos, enyorant els romeusde temps pretèrits però orgullosos de bastir la jeia del Mont.
