Reixes de llengua (1959) és el seu tercer recull i ve després de Cascall i memòria (1953) i De llindar en llindar (1955). El tall s’hi fa evident. L’abstracció despullada s’alça des de l’aniquilació per desafiar les elevacions de la poesia i de la filosofia del seu temps. A causa de la seva factura insòlita, el llibre va ser molt mal rebut, tant per la crítica com per poetes i escriptors. Celan no deixava de veure-hi, en la manera tosca de formular el retrets, el vell antisemitisme de sempre. Els poemes esdevenen així el lloc mateix de la revocació, d’Adorno o de Heidegger, les dues grans veus d’Alemanya, i deixen al descobert el batec constant i obsessiu d’una relació íntima amb la poesia d’Ingeborg Bachmann, sota la mirada còmplice de les muses d’ultratomba.
