Cada nit, abans d’anar a dormir, la Carlota s’acomiadava de la lluna. Ho feia des que era molt petita, des que la va descobrir allà dalt, tan rodona, lluent i màgica.
Primer ho feia a coll dels seus pares, que ja era més gran, esperava que la mare tanqués la porta de l’habitació per saltar del llit, córrer a la finestra i passar una estona amb la lluna.
