En Ha-Din no podia evitar admirar i adorar els déus per la seva grandesa. Els déus eren la vida i la mort, els déus eren el món, els déus ho eren tot. I l'existència sovint era caòtica i cruel, i la vida, de vegades, potser semblava injusta i que no tingués sentit. Però, tot i això, la majoria dels mortals agraïen estar vius i lluitaven per continuar al món, per cada segon d'existència.
Els mortals no només havien creat el món; ells eren el món. Un món imperfecte, un món que seguia regles pròpies, un món on els mortals només eren una altra peça, però un món, al capdavall. En Ha-Din se'n sentia part, d'aquest món, i no li feia res que no girés al voltant d'ell. Simplement, donava gràcies per existir-hi.
