La transició democràtica va ser una enorme impostura. La dels herois d'una oposició incapaç de derrocar Franco i la dels exfranquistes que volien continuar tenint vida més enllà del règim. I la de tota una societat que, anestesiada durant anys, va acceptar o consentir, activament o passivament, ni pel perdó, ni pel reconeixement de les víctimes, ni per la veritat dels fets històrics. D'una escombrada, vam amagar tot això sota l'estora per tal de construir un mite nou, bell i pràctic que conjurés el fantasma de la Guerra Civil i les antigues violències.
La subordinació absoluta del passat al futur va fer bones totes les impostures: es van igualar opressors i oprimits, es van obviar els sectarismes d'uns i altres, es va acceptar, fins i tot, que es podia ser demòcrata dins del franquisme i, en justa correspondència, es va donar per descomptat que el sol fet d'oposar-se a Franco ja convertia algú en demòcrata.
No es va jutjar ningú, es van crear noves paraules i es va acceptar el cromo brillant d'un país nou. La pau va ser el premi i la penyora va ser la memòria. La Catalunya i l'Espanya actuals són el resultat d'aquesta faula.
Però, trenta anys després de la mort del dictador, comença a ser hora que la ciutadania es faci gran i reconegui que els assassins de Franco van fer tard. Massa tard.
