La confessió o l’esca del pecat, escrita entre el 1979 i el 1984, és, com diu el director Hermann Bonnín en el pròleg, un "acte sacramental profà" on es fusionen la passió pel sexe, el ritu religiós i l’experiència espiritual en un tot únic. Misticisme i "donjoanisme femení" s’entrellacen en una obra que sorprendrà per la situació que descriu i pel llenguatge amb què ho fa. Com una exaltació dels sentits, una dona i un home, celebren una festa d’unió humana i divina que els portarà davant l’altar en una escena final que "és la consumació definitiva d’una voluntat d’absolut a través de la recerca dels límits". Una obra que confirma el teatre de Josep Palau i Fabre com una experiència única i insòlita en l’escena catalana contemporània.
Josep Palau i Fabre (Barcelona, 1917) Poeta, narrador, assagista i dramaturg, és una de les personalitats més brillants de la literatura catalana contemporània. La seva obra poètica està recollida a Poemes de l’Alquimista (1952). Els seus assaigs literaris a Quaderns de l’Alquimista (1997) i els llibres de narracions han estat reunits a Contes de capçalera (1995). Teòric del teatre –La tragèdia o el llenguatge de la llibertat (1961) i El mirall embruixat (1962)– la seva obra dramàtica es troba a Teatre (1976). Primer especialista mundial en l’obra de Picasso, el 1999 li fou atorgat el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.
Aquesta obra s’estrena a l’Espai Brossa a l’octubre del 2000.
