La presència del teatre de Juli Vallmitjana als escenaris barcelonins des de la seva primera estrena, el 1907, fins a la darrera el 1929, estigué marcada per períodes de gran intensitat. Al llarg de vint-i-dos anys, Vallmitjana estrenà vint-i-sis textos originals i es convertí, si més no des del 1911, en un dramaturg conegut, d'èxit entre el públic popular.
El triomf fulgurant de Juli Vallmitjana en l'escena catalana condicionà l'evolució posterior del seu teatre, ja que fixà per al públic i la crítica la imatge del dramaturg com a especialista en la temàtica dels gitanos i els baixos fons barcelonins i com outsider dels corrents dominants.
Prudenci Bertrana afirmava que "en Vallmitjana té la sabiduria de l'instint, i pinta amb escenes, com un altre pinta amb colors, i es val del mateix llot que trepitja pels clars i obscurs dels seus diàlegs." El seu teatre "agafa els que més ha commós el seu cor d'explorador de la gent de bronzo", que portava a escena "amb una emoció infantina, amb un llenguatge que és una plasticitat i no retòrica, i amb un argument que és palpitació d'episodis i mai una cosa premeditada i combinada."
