Aquesta és la història d'un exili molt diferent dels que fins ara hem tingut ocasió de conèixer. Amb només onze anys, Sergi Bachs ja havia hagut de travessar la frontera dues vegades: el gener del 1939 i el febrer de 1948, tot un presagi de la vida errant que l'esperava. En la pell del refugiat, va respirar l'aire opressiu tant de la França ocupada com de l'Espanya franquista, i en la del peó en l'escaquer absurd de la Guerra Freda, va ser expulsat a Algèria i, més endavant, paradoxalment repatriat pel mateix estat que l'havia repudiat. Si la crònica de la família Bachs al llarg del segon terç del segle XX, encalçada per tres guerres i testimoni de sengles escenaris de postguerra, resulta sorprenent, no ho són pas menys l'actitud i l'habilitat narrativa del seu autor. Amb un estat àgil, i una ironia punyent i, alhora, melangiosa, combina l'anàlisi crítica de les inclemències polítiques en què es va trobar colgat amb el sentit de l'humor encomanadís d'aquell que també va ser futbolista entusiasta o el paracaigudista enamorat.
