El seu últim llibre de poesia, Obreda (2003), va tenir una acollida excepcional per part de la crítica.
Perejaume és sens dubte un dels artistes més destacats de la seva generació, reconegut a escala internacional; però també és un dels poetes catalans de més relleu en el panorama contemporani. Ho va demostrar amb Obreda (2003), i ho demostra encara més amb Pagèsiques, una obra d'un interès i una qualitat excepcionals, destinada a ser reconeguda com un dels llibres més importants que haurà tingut la literatura catalana almenys en el que portem de segle xxi. A més dels lectors de poesia, els apassionats de la gran literatura i els amants de l'art, també els enamorats de la terra, tots els que senten la relació amb el paisatge com un aspecte imprescindible de la vida, faran de Pagèsiques el seu llibre de capçalera.A part d'un dels artistes contemporanis catalans de més projecció internacional, Perejaume és també un poeta singular i d'una solidesa extrema, un dels grans poetes que tenim actualment. La seva obra en vers és escassa; fins ara, es redueix a dos llibres i prou: Oli damunt paper (1992) i Obreda (2003). Aquest nou volum, titulat Pagèsiques, segueix de prop -però a vuit anys de distància- l'estela de l'anterior. És un llibre encara més llarg que Obreda, però de temàtica similar. S'estructura en vuit seccions ("Pagèsiques", "Els arbres", "Els suros", "El taller", "Bloc de notes" i tres addendes), cadascuna de les quals centra en un aspecte concret el que és, en conjunt, un discurs intens, elaborat i enlluernador al voltant de la intimitat entre el món natural i el llenguatge, viscuda en primera persona per algú que ha fet d'aquesta relació l'eix de la seva vida artística.
