Després de L'Atlàntida (1877), Idil·lis i contes místics (1879) i dos volums de tema montserratí (1880), la publicació del Canigó (1885) significà la confirmació del geni poètic de Jacint Verdaguer (Forgueroles 1845- Vallvidrera 1902) i la culminació de la nostra Renaixença literària. Concebut com una llegenda romàntica, Canigó té elements que en permeten una lectura simbolista, dins el context d'una nova poesia del moment. El seu comportament miticopatriòtic, i els seus excepcionals encerts lingüístics i formals, en fan una obra de referència ineludible en la literatura catalana contemporània.
Aquesta edició ha rebut molt bona crítica dels estudiosos més importants del nostre temps, entre els quals s'hi troben Jordi Llovet, Joan Solà, Lluís Bonada i l'autor del pròleg, Motest Prats.
