Els somnis reprèn el fil del darrer llibre de Miquel Bauçà, Els estats de convivència (2001), i tanca la trilogia iniciada amb El canvi (1998). Escrit a cavall entre el poema-discurs i el diccionari versificat, Els somnis ens submergeix en un gènere poètic ben particular, ple d'esclats de lucidesa, d'estirabots genials, d'intuïcions difícils de sistematitzar. El dispositiu dels somnis, explica Bauçà, és allò menys cultural i, per tant, allò més digne. De somiar no se n'aprèn a l'escola ni amb les mares. Ve donat, com ve donat el cervell amb les seves neurones. Els somnis són l'últim refugi que tenim per viure lliurement la nostra humanitat i la seva qualitat narrativa és la font d'una creativitat suprema.
"Molt m'admira", escriu Bauçà, "que la gent necessiti anar al cinema, al futbol o a ca un amic, viatjar fins a Sud-àfrica o casar-se un altre cop. No ho he après a cap escola, menys encara a un manual. M'imagino que els qui tresquen és per vici o han vist que tothom fa aquestes coses. Tot això s'acabarà quan es pugui mirar els somnis."
