TOTS DOS SOM SILENCI
Cada paraula, a cops, en fa un gra massa
dins la utopia de la bona sort.
I em plantejo: potser submissió
amb la negació del meu criteri?
Potser la prepotència de l’amor
amb la imposició del seu albir?
El tu, però, ja actua,
i el jo se’m va quedant paralitzat,
tal volta perquè penso en el mal joc
que m’ha donat la mà de la incertesa…
Oh, aquella intransigent fertilitat
que es lliura tota a l’ombra de l’abisme!
Ara penso en l’amor que no he gestat
com una plenitud de casa buida,
com el punt zero sempre virtual.
Anestèsia feta sacrifici.
Juntament amb el goig i el desamor.
Qui és capaç d’explicar-me la mesura
iles infinituds dels sentiments?
Qui coneix les raons que postulaven
les contradiccions?
Mes, sovint penso:
cada paraula, a cops, en fa un gra massa
perquè de fet tots dos som de silenci!
