Aquesta edició d' Els poemes possibles apareix després de setze anys de la primera. No és pas tant, si ho comparem amb els setze segles que l'autor sent haver ajuntat a la seva edat d'aleshores. Un es pot preguntar si aquests versos es mereixen una segona oportunitat, o si no van quedar devent potser més completes demostracions de l'autor en el territori de la ficció. Si, al capdavall, estarem observant un simple i gens estrany fenomen d'aprofitament editorial, o si, per contra, va ser la constant poètica del treball de l'autor la que va legitimar la resurrecció del llibre. Acceptem l'última hipòtesi, l'única que podrà tornar plausible, primer, i justificar, després, aquest retorn poètic.
