Els dos volums de Joc de miralls introdueixen el lector dins la profunditat de la poesia catalana de la Renaixença. Sembla clar que Jacint Verdaguer (1845-1902) i Joan Maragall (1860-1911), els dos poetes més importants del seu temps, no van compartir ni uns mateixos àmbits generacionals ni tampoc es van encarar al món, a la vida i a la cultura des de la mateixa òptica. Tot i això, els van apropar algunes afinitats com l'excursionisme, un cert embadaliment davant de l'espectacle de la natura, un coneixement conspicu Catalunya -sobretot dels seus aspres més muntanyencs- i una relació, entre l'elogi i la crítica, amb la ciutat de Barcelona, on van passar la major part de la seva vida. També compartiren una indagació sobre els mites de la terra, un amor a la pàtria sense discussió i la mena d'enlairament d'esperit que sembla consubstancial amb la funció del poeta. La virtut d'aquestes afinitats, més que no pas les diferències ideològiques i estètiques, és la base de la doble antologia que aquí es ressenya.
Els textos triats d'ambdós poetes s'arrenglen en paral·lel i segueixen les pautes d'un mateix esquema en tres apartats: Miralls del Paisatge, Miralls de la Pàtria i Miralls de l'Ànima. Dos poetes diferents que responen, però, a una mateixa tria.
