No a tota paraula li és donat el privilegi d'esdevenir-se un estri de la llum, àmbit de presència, clariana on s'apressa, brunzent, l'obscur fonament inaprehensible. Però el poeta, testimoni del misteri, mer contemplador del món, arqueòleg de l'essència, científic de la consideració, infinit estudiant primigeni, iniciador de la compassió..., val a dir, l'aprenent del silenci, ha après, en el seu incontinent i abnegat acte d'amor envers tot que aquest tot tan sols adquireix contorn dintre l'úter de l'ombra, que el silenci és el port en què la paraula pernocta, crepuscle rere crepuscle, a l'aguait d'una alba efímera de sentit: Voluntàriament invoco la no-llum, tan sols armat amb la nuesa, a la recerca de la soledat còsmica. Després de tal magnetisme, entro dins l'ombra, en el fons, com un home que té por. Per la màgia i el miracle d'aquesta paraula esdevinguda estri de la llum, dintre el cor de la tenebra raja, com un fang lent, la tendresa aquàtica de la matèria, beveu-ne tots... si en sou dignes. Pere Perelló i Nomdedéu.
