A Ragtime, aquest poema continu que es construeix i s’enriqueix, a l’hora que evoluciona, llibre a llibre, en l’obra de Garriga, depurant-se, cada cop més, de retòrica i tendint a l’essencialització del llenguatge, fa una mena de gir visual cap al passat, però no en un sentit elegíac, perquè aquest passat s’emmiralla constantment en un present esquerp i en la incertesa d’un futur que recorden al poeta tot allò que podria haver estat i no ha estat, tot allò que es perd en el difícil equilibri d’una subsistència fidel a una manera personal i intransferible d’entendre el món. I el resultat d’això converteix Garriga en un dels pocs poetes contemporanis posseïdors d’un llenguatge tan propi i personal, tan diferent a la resta, que molts no han sabut valorar, potser perquè no l’han pogut etiquetar, però que ha creat un estol d’admiradors, lectors i deixebles entre les noves generacions.
