Diferentment de la filosofia, que sol propendir als universals, la poesia construeix la seva tensió en l’extensió que procura trobar en cada motiu concret i únic, i en la intensió que li mira de donar. Per això, admet la ironia i fins i tot la paradoxa o no defuig cap mena d’oposició. D’aquesta manera, la poesia es relaciona amb el món, que té desequilibris irònics i prou moments paradoxals, i que se sosté damunt la corda ben inestable dels molts contrasts que l’integren. Joan Duran sap que, per a reflectir la complexa realitat, la poesia ha d’habitar al caire de la desproporció, dins l’emoció màxima i més primària i en l’equilibri més desnivellat. Tanmateix, per tal de posar-ho de manifest, els seus versos no utilitzen els trencaments més abruptes ni els ritmes més bruscos, sinó que fonamenten la força expressiva -emotiva, però també racional- sobre un reguitzell de conceptes de camps ben distints, un seguit d’associacions semàntiques lliures i una estructura equilibrada per la sintaxi i el ritme.
Del pròleg de Josep Maria Sala-Valldaura
