Les pàgines del setmanari Mirador són, des del dia del seu naixement, el 31 de gener de 1929, l'aparador d'una Catalunya que s'emmiralla com mai a Europa: oberta, moderna i amatent als grans moviments socioculturals i tecnològics de l'època, sobre la base d'una societat catalana, de centreesquerra, liberal i laica, sense estridències. Les millors plomes periodístiques i literàries van formar part d'una redacció inquieta, amb una qualitat difícilment repetible en la història del periodisme en català, prou intel·ligent per destacar o denunciar tot allò que acostava o allunyava el país de l'ideal europeu.
La seva desaparició prematura, el 10 de juny de 1937, no va impedir que el "model Mirador" tingués, salvant les distàncies ideològiques, un continuador en l'altra gran revista que ha donat Catalunya: Destino.
No és estrany, doncs, que els dos periodistes que van analitzar la història del setmanari Destino s'endinsin ara, per primer cop, en la vida d'una publicació que va reflectir, com cap altra manifestació cultural, el somni d'una Catalunya que no va ser possible.
