Aquest llibre recull la història d’un fenomen pedagògic singular: l’escola Ton i Guida. L’interès que suscita aquesta escola arrenca del fet que no tan sols va ser una escola activa pionera de la renovació pedagògica que alguns educadors van emprendre en la dècada dels cinquanta a Catalunya (Talitha, Costa i Llobera, Sant Gregori, Betània…) sinó també perquè la seva fundadora, M. Antònia Canals, va copsar, a començaments del seixanta, que hi havia una Barcelona totalment nova, la Barcelona de la immigració i del suburbi, a la qual va voler portar també la mateixa qualitat educativa que proporcionava en aquest moviment renovador, amb l’objectiu de donar als seus infants una veritable igualtat d’oportunitats.
L’experiència de Ton i Guida (1962-1994) esdevé també un testimoni del capgirament sociopolític i pedagògic que va marcar el nostre país els anys setanta, fins a arribar a ser una clara opció d’escola pública, però les exigències pedagògiques d’aquesta opció, d’acord amb els nous temps, van propiciar-ne la fusió amb una altra escola i la transformació en una nova realitat educativa, l’Escola Antaviana.
