Una desolació és una novel·la inclassificable. Si Franz Kafka va escriure La carta al pare, es podria dir que Yasmina Reza ha escrit una carta al fill, una carta igualment contrària i visceral. Yasmina Reza ha escrit el monòleg lúcid i desencisat d'una pare de família gens exemplar que viu atrinxerat en un càncer terminal, fart de les promeses de felicitat que es fabriquen els seus fills.
A mig camí entre la confessió cínica i el testament desesperat, Una desolació és una diatriba, demolidora i al mateix temps edificant, de totes les dèries i cuites que alimenten la vanitat humana: "Ser idiota, ser una mica idiota, noi, no és cosa de diletant dels tròpics. No t'equivoquis. Ser una mica idiota, com a consell, només està destinat a les ànimes complexes. Mira, només el torturat, és a dir, dissortadament el contrari del que tu t'esforces a ser, pot copsar el matís fraternal electiu. A un idiota no se li recomana que sigui una mica idiota. Ni tampoc a un desaprensiu (el seu cosí germà, entre nosaltres). Encara menys a un home feliç. Si és que existeix. Hauria preferit que fossis criminal o terrorista, abans que militant de la felicitat.
