"De fet va ser tot just pel Nadal de l'any pasat: les últimes vacances que vaig passar a casa els oncles. Feia fred i el poble estava submergit en la boira. Allà la vida era avorrida com sempre: no em telefonava ningú, ni ningú em venia a veure (...) En la penombra, l'arbre de plàstic feia senyals com un semàfor espatllat.
"Fins i tot al migdia la boira embolicava la casa com un sudari. Cada mitja hora treia el cap per la finestra per veure si havia sortit el sol. No es veia mai res. De nit somiava que tenia els braços llarguíssims, tan llargs que m'arribaven fins al cel. Els allargava fins allà dalt, agafava els núvols i els feia córrer un darrere l'altre com si fossin les cortines del cinema. ¿Hi és, el sol, o no hi és?, em preguntava amb ràbia. Al final el trobava, i el seu raig lluminós em picava al mig del front. Em picava a mi i a ningú més perquè l'havia buscat jo, l'havia desencauat amb els meus braços desmesurats, amb la meva voluntat."
