"…Tornem pel camí del bosc lleugerment il·Luminat per la resplendor d’un tall de lluna… El cel, entre les branques dels pins i les alzines, està ple d’estrelles, l’aire fa olor d’espígol, de romaní i de farigola, i no puc deixar de pensar que també els nens senten aquest aroma quan van pel camp… I mentre seguim caminant en silenci, m’emociono pensant que el meu regal de cada estiu durarà més que jo mateixa i que en la profunditat de la seva memòria sempre hi haurà un racó on l’encant d’aquestes vacances repetides any rere any formarà un territori immarcescible d’amor i de complicitat. I en aquesta memòria jo seré amb ells, encara que llavors no em sigui donat viure-la perquè el meu torn ja haurà passat, el meu torn és ara, en el present, no el futur. Quina altra cosa cosa puc deixar als meus néts?"
