On era la felicitat?

Em demanava qui amb dos dits de seny i un poc d’intel·ligència podia estar d’acord amb les ensenyances i amb les lleis del país. Ens havíem d’aprendre de memòria les lleis que regulaven la convivència entre tots els espanyols; per què m’havia d’aprendre les lleis si no podia exercir de jutge o fiscal o no podia tenir un negoci sense permís del meu marit o del meu pare?
On era la felicitat? és una novel·la sobre el sistema educatiu femení als anys cinquanta, un sistema que, lluny d’educar, ofegava la llibertat i transmetia uns valors que només convertien les alumnes en mares i esposes.
No havia sentit mai la paraula feminista, però el seu significat sí que el sabia del tot. Jo no era una revolucionària, ni sabia què era la política, ni tan sols sabia què era una democràcia, però només estudiant història, l’assignatura que ens ensenyava com era el món, jo ja sabia que no era aquest món que volia. La història em va ensenyar a pensar diferent; que perillós, devien creure els nostres governants, que era pensar, però estava tan contenta que la història m’ensenyés en realitat com era el món que des del primer dia aquesta va ésser la meva assignatura preferida.