La publicació de L’inútil combat (Proa, 1931), avalada per l’entusiasme amb què Puig i Ferreter va rebre la novel·la, va constituir un notable esdeveniment dins de la literatura catalana dels anys trenta del segle passat. Precursor nostrat de la narrativa existencialista, el màxim encert de L’inútil combat és la creació d’un protagonista de gran força, en la línia dels models de Dostoievski, que simbolitza els humiliats de la societat. En aquest cas, d’unes terres tan concretes com les de l’Ebre. Amb aquesta sensació de marginat social, el protagonista viu i treballa en un medi rural de gran duresa que desitja abandonar.
