L’Antonet, però, tenia raó en la seva carta quan escrivia "tres vegades". Tenaç com sóc, i amb un amor teixit amb la desesperació, vaig aconseguir trencar el silenci i fer-li arribar un senyal de vida.
Primer, a través d'una llunyana amiga que treballava a l'ambaixada, a Berlín; després, per mitjà de la Creu Roja. Els amics del camp, la primera vegada, en veure que s'interessaven per ell, van poder fer-li arribar algun grapadet més d'aliments. Ell va prendre's aquell ressò de la meva veu com una prova que l'estimava molt, però no hi va albirar, en canvi, un signe d'esperança.
