" El vi és com la vida, se li ha de donar temps però s’ha de saber consumir en la seva plenitud", va dir la Nora Dorrego. I això és el que sempre ha fet la pintora: beure a grans glops la vida, amb passió i risc, deixant que el most fermenti i consumeixi els secrets més paorosos. El segle XX, ferit de guerres i exilis, ha vist com els artistes lluitaven per travessar els confins dels llenguatges de l’art. Va arribar Nora a empenyorar l’ànima al diable? No és fàcil saber-ho. Ella mateixa reconeix que la seva pintura s’alimenta de la vida dels qui l’han estimada i que mai no li ha dolgut el preu de solitud que li ha costat. Ara, al cap dels anys, passa comptes amb els records mentre assaboreix una copa de vi. I l’ombra de l’amant llueix al fons de la copa mentre n’anem desgranant els secrets.
