Del riure clar i la pell tendra d'un nen a la indefensió de la vellesa només hi ha una pila d'hores. Hores que han anat arribant suaus o aspres, denses o inflades de buidor, però sempre puntuals, inclements, sense aturar el seu pas implacable.
La Maria, la Gemma, la Remei, la Susi, la Suson, la Marina, l'Arantxa, la Laieta, la Clotilde i la tia Matildina són dones grans, velles. Passegen per les pàgines d'aquests contes, tot contemplant la desfilada dels seus dies, amb un somriure dolç o una ganyota amarga. Això depèn del color dels records, i de tantes coses.
Són deu dones diferents, els seus tarannàs i les seves històries són ben diversos. Tanmateix, ara, totes són velles. I ho són no tant perquè han complert molts anys, sinó per tanta vida com han viscut, per tanta vida com el seu pas lent arrossega. Són velles, però amb V de vida.
