A La klàxon i el camí també hi trobem radiacions dins les pautes establertes. Moltes d'aquestes radiacions es projecten sobre els textos que l'índex del llibre diferencia com a retrats, doblement connectats amb la literatura de Gómez de la Serna i que Carles Sindreu aplica al flash retratista realitzat sobre J.V. Foix, Josep M. Junoy, Opisso o Francesc Trabal, fins a un total de quaranta-vuit personatges il·lustres de la vida literària coetània.
S'inclouen també en l'obra una sèrie de contes que rebran dins el text, la denominació de récit, faula, conte, quasi un conte o història. Són narracions on l'autor demostra la seva capacitat sigui per a revifar motius d'una exquisidesa decadentista -El cabriolé estimbat-, per a deixar caure una mirada tendra i alhora irònica sobre tipus casolans -Els Xeles de la Garriga-, per a fer seus indicis d'immediata modernitat com ara la incorporació de la tècnica cinematogràfica o de la notícia buñueliana -Història d'una gavardina afortunada, La vident-; més encara: per a escandalitzar i provocar amb fetixismes ben moderns i, fins i tot, per a fer teoria de la seva escriptura literària; un exemple magnífic i destacat n'és el conte La Venus ortopèdica. Segons consta en una radiació, Carles Sindreu es proposava escriure el que anomena una novel·la polièdrica.
