Jacint Verdaguer fou, a més del gran poeta de Canigó i L’Atlàntida, un gran viatger i bon cronista de les travessies que va fer. Ja de molt jove, va descobrir el plaer de viatjar fent de capellà de vaixell a la Companyia Transatlàntica en la ruta Cadis-L’Havana. Després van venir Palestina, Egipte, l’Europa central i Rússia, que el va impressionar en gran manera: "De Catalunya a França, de França a Suïssa i a Prússia, hi ha una gradació, els canvis són suaus, les diferències de què s’adona el viatger no són grans, però a l’entrat a Rússia, un es troba a la porta d’un altre món". Amb tot, no va oblidar mai les seves arrels ni la seva Catalunya i la va recórrer de punta a punta fent-hi llargues estades: el Pallars, la Garrotxa i sobretot, és clar, el Pirineu. I de cada ruta en va deixar constància escrita.
De Tànger a Sant Petersburg demostra com, de fet, Verdaguer es mantenia en consonància amb els seus coetanis europeus que conreaven el gènere de la crònica de viatges o la "guia turística" i que, en aquell moment, al nostre país i en la nostra llengua, ningú no practicà amb tant d’encert.
