La provocació dadà s’ha complert fins a la banalitat: si tot podia ser art, calia que l’art fos tan poca cosa com no-res i que deixés de transmetre un missatge superior. La racionalitat destorbava l’home.
Imaginar-se un home dislocat és veure’l cada vegada més adaptat a les sol·licitacions de sistemes tècnics com més va més ràpids, i al mateix temps cada vegada més estrany a tota exigència interna de racionalitat.
Però com més capaç de virtuosisme, menys capaç de subtilitat i discerniment. Aglutinat, amassat, massificat en enormes concentracions urbanes i en xarxes cada vegada més denses de comunicació i de producció, queda més aïllat.
