La realitat ha estat convertida en hiperrealitat. El subjecte, en telespectador: ens relacionem amb el món protegits per la impunitat i la distància d’aquell que se sap del costat bo de la pantalla. Només compten les respostes passives: aquest programa m’ha emocionat, aquest altre m’ha posat del nervis, aquest videojoc m’ha entretingut, aquest vídeo m’ha fet molta llàstima. És clar que qualsevol indici de responsabilitat moral o d’implicació personal és absolutament fora de lloc. El que no deixa de ser inquietant és que aquesta actitud de pura expectativa, aquesta elusió del compromís es converteix en actitud vital general.
