Un joc de paraules és un xoc fortuït de mots amb pèrdua momentània dels sentits. Una topada verbal que genera impulsos tan irracionals com els que entre els humans provoca l’enamorament. Perquè el xoc esdevingui joc, cal que els mots implicats no en surtin il·lesos: només així podem parlar del joc de paraules entès com a descoberta.
El plaer de jugar amb les paraules és ancestral: una línia subtil i poc coneguda enllaça l’enigma de l’Esfinx, els mètodes de la Càbala, els artificis de la poesia barroca, els jocs irreverents de les avantguardes i els mots encreuats dels diaris. El llenguatge dóna molt de joc i tots hi juguem una hora o altra encara que no sapiguem què és un logogrif o un anagrama, un calembour o un lipograma, un palíndrom, una paronomàsia o un contrapet.
Màrius Serra ha cartografiat una Terra Incògnita formidable: el país de Verbàlia, com l’anglès, l’espanyol, el francès o l’italià. Si passegeu per la terra dels verbívors, descobrireu que els jocs de paraules poden ser intraduïbles, però els mecanismes que els generen són universals.
