El futur de la imaginació s'obre amb el discurs d'acceptació del Premi Internacional Catalunya 2002. Harold Bloomes planteja quin futur li espera a la literatura ara que la cultura està entrant de ple en l'era de l'Internet i abans que la saviesa sigui finalment devorada per la societat de la informació. L'autor d'El cànon occidental també es pregunta quina és la literatura del futur, i molt especialment quines formes prendrà la novel·la, gènere proteic i alhora clínicament esgotat. I es demana quina mena de literatura futura podrà reformular o regenerar els models narratius del segle XX, Proust o Joyce han portat dins al límit.
Harold Bloom demostra també en el seu discurs un gran interès per la literatura catalana, des de Ramon Llull fins a Mercè Rodoreda. I sense presumir d'un coneixement exhaustiu, mostra la seva predilecció per l'obra de Salvador Espriu.
El futur de la imaginació recull també breus capítols monogràfics, aplegats sense cap voluntat canònica, en què Harold Bloom exposa sense embuts les seves opinions sobre autors clàssics i contemporanis, de Shakespeare a Wilde, Molière a Pirandello, o de Cervantes a Saramago o Octavio Paz. El gran crític nord-americà demostra un cop més la seva independència de criteri, deslligat de consignes polítiques i sempre al marge de la banalització en què han caigut les humanitats.
