"El que no hem pogut fer amb els fills -tanta feina com teníem- ara ho farem amb els néts", he sentit a l'autobús. A casa, em trobo un llibre que diu: "El respecte als avis és la pedra de toc d'un poble amb ideals". I a mi que m'acaben de comunicar que aviat seré avi, de sobte, m'envaeixen un seguit de neguits. ¿Avi? I, de cop, el dubte: "¿anirà tot bé?" Minuts més tard, al bar, una amiga m'explica la seva situació: "He parlat amb les filles. Punt i ratlla. Cada setmana dedicaré dos dies a fer d'àvia: dimarts d'una néta i dijous de l'altra. I un cop al mes, un cap de setmana. I prou. La resta del temps el vull per mi. I no saps com s'han posat..."
Al voltant dels avis i les àvies i dels néts i les nétes hi ha un munt de mites: que si la saviesa dels vells, la tendresa dels nens, la bondat dels pares... Amb el seu optimisme habitual, Ignasi Riera ha fet un curs accelerat de formació per poder assumir amb tranquil·litat la seva condició de neoavi i ens dóna un munt de consells per afrontar amb garanties de supervivència aquesta tendra experiència.
