Durant els darrers anys, un dels reptes més importants a què han hagut de fer front els planificadors de les polítiques exteriors dels estats europeus ha estat com respondre als conflictes intraestatals. Des del desmembrament de la Unió Soviètica, aquests conflictes han proliferat a l'interior i al voltant d'Europa.
En aquest context, conceptes que en el passat eren considerats purament acadèmics, teòrics o, fins i tot, utòpics, com "defensa no provocativa", "defensa no ofensiva", o "defensa civil", se'ns presenten ara des de diverses instàncies polítiques i militars com a elements pràctics i necessaris. Aquest fet mostra, entre d'altres coses, que el factor militar ha perdut la seva tradicional importància i lloc en el concepte de seguretat internacional, a la vegada que ha augmentat la consciència que és preferible actuar abans que els conflictes puguin arribar a la fase armada.
La prevenció de conflictes en el marc europeu no es pot limitar simplement a aplicar tècniques de diplomàcia preventiva, com ara la mediació o les declaracions de bones intencions, sinó que va molt més enllà. Exigeix enfocar els comportaments econòmics, polítics i militars cap a la prevenció de conflictes.
