L’acció exterior i les relacions internacionals han deixat de ser una competència exclusiva dels governs centrals en les democràcies del nostre entorn i han passat a ser compartides per nombrosos actors, tant governamentals com privats. Això és especialment cert en el cas dels estats plurinacionals i compostos.
A, Catalunya, la idea d’una política de relacions exteriors era, fins fa no gaires anys, una cosa impensable. Amb la consolidació de la democràcia i el desplegament del marc autonòmic, aquesta idea ha esdevingut, si bé no una realitat plenament reconeguda, sí una certa realitat concreta. L’acció tant del govern català com de la resta d’administracions i institucions, públiques i privades, ha ajudat a incrementar progressivament la presència a l’exterior i la implicació catalana en els afers mundials. Amb tot, la nostra recent cultura democràtica i la tendència històrica al centralisme han fonamentat una actitud reàcia per part de les institucions centrals, que ha limitat el desenvolupament d’una veritable política de relacions exteriors catalana.
