Tot sovint la idea que tenim dels països estrangers està construïda a base de tòpics i només quan ens acostem a la seva realitat, quan ens prenem el temps necessari per compartir el pa i les paraules amb aquells que ens semblaven tan diferents, és quan l’exotisme es dilueix i neix la comprensió. Aquest és el cas de la Nuha Al-Radi i els Diaris de Bagdad, on aquesta dona ens narra el dia a dia de la guerra del Golf, per després parlar-nos dels anys d’embargament i de la seva vida d’exiliada al Líban.
No es tracta de l’odissea d’una dona desemparada, sinó de la vida diària d’una iraquiana que vivia amb la seva família en una finca envoltada de palmeres i tarongers, i que, de cop i volta, el 1991, va veure com una guerra absurda transformava el seu món i els seus costums. Així, durant els primers dies del conflicte, el seu cercle d’amics i familiars van haver de menjar fins a la indigestió per aprofitar els aliments que es conservaven a les neveres abans que la manca d’electricitat no els fes malbé, i els pollastres de la finca van decidir ‘suïcidar-se’ llançant-se a la piscina atemorits pel soroll eixordador de les bombes. Després de la guerra va arribar l’embargament i després l’exili, que per alguns s’assemblà al purgatori.
Avui la Nuha viu a Beirut pendent de les decisions del govern nord-americà, sabedora que el poble de l’Iraq no pot fer res per canviar el seu destí i que la pau ja no és un dret, sinó un deure de tots.
