La constitució de l'anomenat govern tripartit a Catalunya (PSC, ERC i ICV) l'any 2003 i la justificació que se n'ha fet han significat un terratrèmol per a la política catalana, que ha vist modificades les seves principals regles de joc dels últims cent anys. Un canvi de les regles de joc que situen la política catalana en un horitzó postnacional, on és previsible la llarga hegemonia socialista i l'espanyolització del mapa polític.
La constitució i la justificació del tripartit es fonamenten en l'assoliment d'una pretesa normalitat nacional a Catalunya que ens permet ja tenir un mapa polític on només existeixen dretes i esquerres, on tothom és catalanista. Un horitzó ideal per al PSC i Iniciativa, interessant per al PP, fatal per a Convergència i Unió i dolent per a Esquerra. Un horitzó en què el nacionalisme queda condemnat a una expressió estrictament civil, excepte que reaccioni molt ràpidament per mantenir viu l'eix nacional de la política catalana ha que des del punt de vista espanyol el problema catalán de l'encaix de Catalunya a Espanya queda solucionat amb la realitat autonòmica del cafè per a tothom.
