Aquest és un llibre insòlit dins de la literatura de l’exili. El segon volum de les memòries de Carles Fontserè repassa els anys del remolí que li va tocar de viure quan, després de passar la frontera el febrer del 1939, va tenir l’oportunitat de viure els principals esdeveniments de l’Europa en guerra des del cor mateix de París.
El lector assisteix, des de la misèria dels camps de concentració fins a la desfilada triomfal dels aliats als Camps Elisis, al moll de l’os d’una narració absorbent, documentada i honesta, on la peripècia biogràfica s’entrecreua inexorablement amb el terbolí de la història. La mateixa honestedat converteix aquestes memòries en incòmodes, fins al punt de contradir sovint les versions oficials i fer caure ídols de la mitologia d’aquells anys. Hi sobresurt el nervi de la vida quotidiana del París ocupat: el contraban, el racionament i la represàlia, al costat dels cafès, les sales de ball i els prostíbuls; també els teatres, els intel·lectuals i els bohemis; la premsa clandestina i la col·laboracionista; la colla dels refugiats catalans i les institucions del govern català a l’exili. Unes memòries incòmodes, sí, però, sobretot, fascinants.
