A Papers privats, Enric Bou va escriure que, en el seu primer diari, Mentre parlem «Enric Sòria ha sabut fixar les dèries, neures i mancances d'uns anys -des de 1979 a 1984- plens de fets i sentits. Que ho són, d'importants, per a la seva formació, en els inicis de la vida intel·lectual i afectiva en la plenitud; però que també ens serveixen per a un retrat d'interessos de grup, en un principi des d'una perspectiva valenciana, però tot seguit des d'una més global, més enllà, fins i tot de l'àmbit lingüístic, i que li serveix per fer un tapís generacional.» Els anys han passat, i en La lentitud del mar no assistim ja a l'aprenentatge vital i literari d'un jove poeta, sinó a l'avenç d'un escriptor cap a la plena maduresa. Aquest llibre alterna les anècdotes i la reflexió, les qüestions estilístiques i les morals, les inquietuds polítiques en una societat confusa, les alegries i els dolors, i configura un retaule variat i penetrant tant de la vida literària valenciana com de la intimitat d'un escriptor acarat dia a dia amb l'ineluctable pas del temps.
