Quan va entrar en contacte amb Auguste Rodin, Rainer Maria Rilke tenia vint-i-set anys i era un poeta no gaire conegut i ple de dubtes. L’exemple imponent de l’obra de l’escultor, la seva dedicació abnegada a la humil tasca de modelar les superfícies, la seva voluntat incondicional de sotmetre’s a les exigències de la disciplina artística, van marcar profundament el jove escriptor i el van obligar a replantejar-se la seva manera d’entendre l’escriptura. D’aquella trobada en va sorgir una prosa d’una bellesa inquietant, l’assaig titulat Auguste Rodin.
En aquest assaig Rilke aborda qüestions estètiques cabdals en l’obra d’un artista plàstic, però que també són importants per a l’activitat poètica: qüestions centrals, doncs, per a l’art en general. D’altra banda la qualitat literària i la profunditat ideològica del text ens introdueixen en l’ideari estètic d’un dels escultors més rellevants de la història de l’art.
