Tret d'uns quants historiadors de l'art, no són gaires les persones que avui recorden l'Agustí Pujol (1583-1628) i que són conscients de la transcendència que el seu art va tenir durant segles. Va ser l'escultor català més important i influent de l'època moderna. La seva obra marcà el paisatge artístic de molts temples de la Catalunya del segle XVII (Catedral de Barcelona, Prioral de Sant Pere de Reus, parroquials d'Arenys de Mar, Martorell, Sant Vicenç de Sarrià, Terrassa, Verdú, etc.). Tanmateix, fins a poc semblava que la seva figura es difuminava dia a dia, en comptes d'envigorir-se. Aquest llibre intenta recuperar-ne la memòria i reconstruir un cert retrat crític del que fou un creador destre i exigent, un dels artistes més interessants i més moderns en aquella escena d'artesans especialitzats en la creació de retaules. Va ser un autor molt especial i que es comportà sempre, sense excepció, com un escultor original; com un mestre dotat d'una inventiva innata i inesgotable, i d'una tècnica impecable que li van permetre transformar les creences que havia de servir en un món figuratiu personalíssim i artísticament intens i suggestiu.
