Les muntanyes usen, de natural, la tècnica del teatre imaginat, que és la font de ser i del representar. Això ja ho veien els barrocs, i per això l'any 1666 diu Francesc Marès que la Marededéu de Núria vol que "las Montanyas sian lo Teatro, ahont ella representa les grandeses de la sua Soberana Majestat". El llindar entre l'expressió muntanyosa i els humans és bròfec i carenós. Quan passem pel relleix sospesem fins a quin punt pot ser, a la terra, augmentada la voluntat amb tota la nostra que hi posem. El fet es produeix sense ni adonar-nos-en, de tant com la mesura de la geografia radica en el cap dels que l'habiten, que tot -ells i muntanyes- és turoneria: terra que s'alça de terra per mirar de veure, per mirar de veure's.
Els Cims pensamenters planteja -en imatges d'obra i llargues mastegeures de so- com i fins a on la terra pot ser acrescuda per agrarietat, amb muntanyes que lleven, que fan per amunt la seva mateixa terra, i granen colrades roques i esqueieres en tija, amb vessants esterrossats tot al vol que se'ls embosquen. Amb el ben entès que les carenes del món, totes elles, són una mateixa serralada que branca, s'ufana i es ramifica, perquè valls i muntanyes, totes segueixen ordenació en això que fan. I, si bé no hem d'esbrancar per alt aquesta serralada, tampoc no ho dem de fer per ample. D'aquí ve que tituléssim el llibre dedicat a Joan Miró El Pirineu de Baix, perquè aquelles turonades eren part d'aquests Cims pensamenters que aquí són, verdaguerívols, gaudinians i maragallians i, allà baix, s'amont-rogen i s'amalloruquen.
