Dave Pelzer va néixer en el si d'una família benestant de classe mitjana, en la Califòrnia dels anys seixanta. Dave era el germà gran d'una família nombrosa i anava a col·legi com tots els seus germans. Un dia els seus mestres van començar a sospitar que a casa els Pelzer passava alguna cosa. Dave no duia l'esmorzar a l'escola com els altres nens; tampoc aconseguia dissimular la tristesa que li inundava l'ànima ni els blaus que tenia pel cos. El més estrany era que cap dels seus germans presentava símptomes de maltractament, ni desnutrició, però ell vivia sobre la fina ratlla que separa la vida i la mort, i negava una rere l'altra totes les sospites que li formulaven els mestres de l'escola, perquè la por a les represàlies de la mare ja era més forta que la voluntat de sobreviure.
En aquest relat autobiogràfic esfereïdor, Dave Pelzer explica com la seva mare, gairebé d'un dia per l'altre, es va acarnissar amb ell per fer-li la vida impossible d'una manera malaltissa, fins al punt de prohibir-li el menjar. Pelzer descriu la seva infància sense ressentiment envers la mare malalta ni rancor pel seu pare, un home absent i pusil·lànime que es va convertir involuntàriament en còmplice d'un acorralament insostenible.
Si això és un nen desmenteix alguns tòpics sobre l'abús infantil. Demostra que una mare abusiva pot ser tan terrible o més que un pare dèspota; que els mestres d'escola hi tenen molt a dir; que malgrat l'empara legal de la pàtria potestat, hi ha inferns familiars asfixiants i que és possible -i a vegades necessari- sostreure un infant de la tutela d'uns pares irresponsables.
