Entre el 27 d'abril del 1938 i l'1 de gener del 1939, un soldat adolescent escriu al seu dietari el que li passa al front. Destinat a una unitat de xoc, participa sense saber-ho ben bé en els combats més cruents de la Guerra Civil. Nits de conversa, escapades a la ciutat deserta, matances inoblidables barrejades amb jocs d'infants: tot això desfila davant d'uns ulls que no havien arribat a veure gaire més que les parets del col·legi.
Podria ser el germà d'aquell que es va imaginar Rodoreda, "un noi encara amb la llet als llavis, que, com als poetes, tot el que veiés el deixés sorpès". Però Dues línies terriblement paral·leles no va ser pas escrit en el candor de la juventut, sinò gairebé des de la vellesa. Perdut el diari autèntic sota la runa i passada la vida sense possibilitat d'explicar-la, Francesc Grau i Viader va esperar els seixanta anys per escriure un llibre que no s'assembla a cap altre, una obra que trasbalsa i meravella, una de les més importants que hagi sembrat la guerra.
